Les neurones són cèl·lules especialitzades en la transmissió d’informació: la seva membrana genera febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre, l’anomenat impuls nerviós degut al flux d’ions (Na+ i K+).

L’axó, que arriba a assolir diversos centímetres de longitud, pot  trobar-se envoltat per una coberta formada per cèl·lules de Schwann, anomenada beina de mielina. Aquesta no recobreix de manera contínua l’axó i entre beina i beina queda una zona nua, que anomenem nòdul o nus de Ranvier. Amb això s’aconsegueix transmetre a salts (de nòdul a nòdul) i amb gran rapidesa l’impuls nerviós.

Els axons que posseeixen aquest recobriment de mielina (fibres mielíniques, com el nervi òptic) condueixen els impulsos nerviosos a una velocitat més gran que les neurones nues (fibres amielíniques, com les neurones sensitives del dolor).

Classificació de les neurones

El nombre, la longitud i la forma de les ramificacions ens donen un mètode morfològic per a la classificació de neurones.

• Segons la quantitat de prolongacions que tinguin les neurones, aquestes es classifiquen en:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Segons la seva funció les neurones poden ser:

- Sensitives o aferents: condueixen l’impuls nerviós des dels receptors cap al sistema nerviós central (medul·la i encèfal).

- Motores o eferents: condueixen l’impuls nerviós des del sistema nerviós central cap els músculs (neurones motores) i les glàndules (neurones secretores).

- D‘associació o interneurones: permeten comunicar les neurones sensitives amb les motores. Aquest tipus de neurona es troba exclusivament en el sistema nerviós central formant circuits molt complicats als centres nerviosos. Reben aquest nom perquè estableixen connexions múltiples entre elles, i d’aquesta manera queden associades per tractar en conjunt tota la informació que reben i elaborar les respostes més adients.

 

L’impuls nerviós

Com ja hem dit, l'impuls nerviós és un impuls elèctric. Perquè l'impuls elèctric es transmeti, els ions positius de sodi que en estat de descans són presents fora de la neurona han de traspassar la membrana cel·lular. En estat de repòs l'interior de la neurona té càrrega elèctrica negativa (membrana polaritzada). Quan els ions positius de sodi ingressen a la neurona, canvien la càrrega interna de negativa a positiva (membrana despolaritzada). En la mesura que l'impuls avança per la membrana, el seu interior recobra la càrrega negativa.

D'aquesta manera, l'impuls va passant a través dels axons de les neurones i mitjançant l'acció dels neurotransmissors des d'una neurona a una altra.

 

La sinapsi neuronal

La sinapsi neuronal és la unió funcional entre dues neurones, o entre una neurona i una cèl·lula muscular (que respondrà contraient-se), o entre una neurona i una glàndula (que modificarà la quantitat o qualitat de la seva secreció).

Normalment, les sinapsis s’estableixen entre les branques terminals de l’axó d’una neurona i les dendrites o el cos cel·lular de les altres. Una neurona pot establir entre 100 i 200.000 sinapsis.

Hi ha dos tipus de sinapsis:

• Elèctriques: la corrent iònica passa directament d’una neurona a la següent a través d’unions tipus gap que connecten ambdós cèl·lules. La transmissió de l’impuls és ràpida però menys modulable.

• Químiques: no hi ha contacte físic entre les neurones, sinó que queden separades per un espai molt petit (fenedura sinàptica).

La porció terminal de l’axó s’eixampla formant el botó sinàptic en el que es troben nombroses vesícules que contenen unes substàncies químiques denominades neurotransmissors.

L’arribada d’un impuls nerviós a la membrana presinàptica provoca una entrada de Ca2+ des de l’exterior. El Ca2+ fa que algunes vesícules lliberin les seves molècules de neurotransmissor a la fenedura sinàptica, per la qual el neurotransmissor es difon fins arribar a la membrana postsinàptica, que té receptors específics per aquest neurotransmissor.

Si el neurotransmissor és excitador, s’uneix als seus receptors provocant l’obertura dels canals de sodi. La entrada de Na+ despolaritza la membrana. Si la despolarització és suficientment intensa, es reprodueix el potencial d’acció en la neurona postsinàptica i el missatge nerviós es propaga a través d’ella.

Si el neurotransmissor és inhibidor,la unió als seus receptors provoca que l’interior de la membrana es faci encara més negatiu (hiperpolarització). Això fa a la neurona postsinàptica menys excitable i dificulta que el missatge nerviós continuï el seu camí. Un neurotransmissor pot ser excitador per una neurona i inhibidor per una altra.

Quan han realitzat la seva missió, els neurotransmissors se separen dels seus receptors; son descomposts per enzims específics i els seus components són recaptats per la membrana de la neurona presinàptica per tornar a ser utilitzats. 

 

Tipus de neurotransmissors

Ja hem explicat abans que són els neurotransmissors i com es traslladen d’una neurona a una altra, però què provoca en el nostre organisme la seva presència en alt o baix grau? Bé, per conèixer la resposta primer hem de saber que hi ha diferents tipus de neurotransmissors i que cadascun té unes característiques diferents. Els més bàsics són:

1.- La serotonina. És un neurotransmissor que pot modificar la predisposició de comprar. El cervell la fa servir per fabricar una coneguda hormona: la melatonina. Per això, els nivells alts de serotonina produeixen calma, paciència, control d'un mateix, sociabilitat, adaptabilitat i humor estable. Els nivells baixos, en canvi, hiperactivitat, agressivitat, impulsivitat, fluctuacions de l'humor, irritabilitat, ansietat, insomni, depressió, migranya, dependència (drogues, alcohol), bulímia. trastorns obsessius-compulsius (de compra, de menjar i alcohol).

2.- La dopamina. És un missatger químic, produït per l'hipotàlem, que intervé en la transmissió dels senyals d'una part del cervell cap a una altra. Les seves funcions principals serien la recompensació cerebral i crear un "terreny favorable" a la recerca del plaer i de les emocions així com a l'estat d'alerta. Potencia també el desig sexual. Al contrari, quan la seva síntesi o alliberament es dificulta pot aparèixer desmotivació i, fins i tot, depressió.

3.- L'acetilcolina. Aquest neurotransmissor regula la capacitat per retenir una informació, emmagatzemar-la i recuperar-la en el moment necessari. Quan el sistema que utilitza l'acetilcolina es veu pertorbat apareixen problemes de memòria i fins, en casos extrems, demència senil. En aquest sentit, es pot assenyalar que el els nivells alts d'acetilcolina potencien la memòria, la concentració i la capacitat d'aprenentatge. Un baix nivell provoca, per contra, la pèrdua de memòria, de concentració i d'aprenentatge.

4.- La noradrenalina: s'encarrega de crear un terreny favorable a l'atenció, l'aprenentatge, la sociabilitat, la sensibilitat enfront de les senyals emocionals i el desig sexual. Al contrari, quan la síntesi o l'alliberament de noradrenalina es veu pertorbada apareix la desmotivació, la depressió, la pèrdua del desig sexual i la reclusió en un mateix.

5.- L'Àcid gamma-aminobutíric o GABA. Es sintetitza a partir de l'àcid glutàmic i és el neurotransmissor més estès al cervell. Està implicat en certes etapes de la memorització sent un neurotransmissor inhibidor, és a dir, que frena la transmissió dels senyals nerviosos. El GABA permet mantenir els sistemes sota control. La seva presència afavoreix la relaxació. A més, els nivells alts de GABA potencien la relaxació, l'estat sedat, el somni i una bona memorització. I un nivell baix, ansietat, manies i atacs de pànic.

6.- L'endorfina. És un neurotransmissor que es genera a l'hipotàlem durant la realització d'activitats satisfactòries o emocionants que causen plaer, excitació o dolor (viure una aventura, tenir relacions sexuals, fer un viatge, realitzar una compra complexa, etc.). Per això, són un analgèsic contra la depressió i la tristesa.

 

Els circuits neurals

Les neurones mai funcionen de forma aïllada; estan organitzades en conjunts o circuits neurals que processen tipus específics d’informació i aporten les bases per a la sensació, la percepció i la conducta.

Les connexions sinàptiques que defineixen aquests circuits es realitzen típicament en un embull dens de dendrites, terminacions axòniques i prolongacions de cèl·lules glials que en conjunt constitueixen el que es denomina neuropilo. Per tant, el neuropilo és la regió entre els cossos de les cèl·lules nervioses on es produeix la major part de connectivitat sinàptica.

Les connexions sinàptiques es fan de forma aleatòria entre les diferents neurones que formen el cervell. La velocitat amb què es formen va disminuint a mesura que ens fem grans. D’aquesta manera, una persona durant la seva infantesa pot arribar a aprendre moltes més coses que una adulta al fer connexions molt més ràpid.

Si una connexió sinàptica realitza una acció que resulta molt útil per la supervivència de l’individu, aquesta serà reforçada per mitjà de diversos factors per tal de no perdre-la. En canvi, si la funció no és útil i no es practica amb una certa periodicitat, aquesta unió s’acabarà trencant amb el pas del temps per formar una connexió amb una altra neurona.

La neurona és la unitat anatòmica i fisiològica del sistema nerviós. És la cèl·lula més especialitzada del nostre cos. La seva diferenciació és tan concreta que han perdut la capacitat de nodrir-se, dividir-se o defensar-se soles (per això existeixen les cèl·lules glials que nodreixen, donen protecció i donen suport a les neurones).

La forma de les neurones pot ser diversa, però tenen un patró comú: són cèl·lules amb un cos cel·lular o soma del que sorgeixen dos tipus de ramificacions: les dendrites, curtes i molt ramificades, i l’axó, més llarg i només ramificat al seu extrem final, on es troben els botons terminals, carregats de neurotransmissors.