Des del punt de vista conductual l’aprenentatge és un procés mitjançant el qual som capaços d’adquirir un nou comportament, coneixement o habilitat, i des del punt de vista cerebral és el procés a partir del qual diferents grups neuronals de diferents àrees cerebrals es connecten a l’uníson per crear una xarxa temporalment estable, fins que l’exercici i la repetició transformin aquesta xarxa en una permanentment estable.

L’aprenentatge permetrà, doncs, una nova generació de neurones cerebrals, així com de noves connexions dendrítiques, que crearan una xarxa neuronal cada vegada més àmplia i complexa d’àrees interconnectades i ben establertes. Aquesta xarxa neuronal permetrà integrar de forma ràpida i eficaç noves informacions, per tant l’aprenentatge també pot ser entès, des del punt de vista cerebral, com producte de la interacció entre la informació nova i la ja assimilada, és a dir, la xarxa neuronal ja establerta es beneficiaria del nou estímul i el cervell no hauria d’establir una nova xarxa neuronal per cada nou aprenentatge.

Aquest enfoc cerebral de l’aprenentatge ens porta a entendre el mateix com un procés dinàmic al qual el cervell està en constant funcionament, analitzant, associant, elaborant noves connexions cerebrals, afermant les que estan molt experimentades, cosa que confereix al nostre cervell una gran capacitat d’adaptació al medi, una gran agilitat per la presa de decisions, una gran eficàcia al procés d’aprenentatge i una gran capacitat per analitzar noves situacions i conductes.

El cervell a l’hora de crear un model consumeix molta més glucosa a l’hemisferi dret, responsable dels nous estímuls. Però una vegada que el model està ben connectat cerebralment, és l’hemisferi esquerre el que el posa en marxa; per això, que a mesura que avancem en la nostra vida tendim a portar a terme comportaments molt modelitzats que tenen la seva major activitat a l’hemisferi esquerre. Un exemple bastant clar d’aquest comportament del cervell podria ser el del nen quan comença a organitzar al seu cervell la imatge dels seus pares i familiars propers; en aquesta etapa la major activitat es centra a l’hemisferi dret, però una vegada que ha aconseguit la familiaritat amb la imatge, és l’hemisferi esquerre el que s’encarrega de portar a terme el procés de reconeixement. El resultat pràctic d’aquest procés és que quan veiem cares familiars i conegudes activem més l’hemisferi esquerre i quan les cares són noves o desconegudes activem més el dret fins que aconseguim una certa familiaritat.

Hi ha diversos tipus d'aprenentatge però nosaltres ens centrarem en tres en concret:

- L’aprenentatge perceptual: és la capacitat de aprendre a reconèixer els estímuls percebuts amb anterioritat. Cadascun dels sistemes sensorials és capaç d'un aprenentatge perceptual. És a dir, no hi ha res a l’intel·lecte que no hagi passat pels sentits. D'aquest tipus d'aprenentatge podem distingir tres tipus principals:

a) Aprenentatge espacial: per exemple, el que cal aprendre per tal de familiaritzar-se amb el que està en l'interior d'un recinte o espai. Primer, cal aprendre a reconèixer cada un dels objectes però també cal aprendre a quin lloc es troba cada un d'ells respecte dels altres. Com a resultat, quan les persones es troben en un lloc particular, les percepcions que tinguin d'aquests objectes i la seva ubicació en relació amb la persona li informaran exactament on es troba.

b) Aprenentatge episòdic: recordar seqüències d'esdeveniments (episodis) vists requereix seguir no només els estímuls individuals sinó també l'ordre en què van ocórrer.

c) Aprenentatge per observació: aprendre a observar i imitar als altres, requereix recordar el que una altra persona fa, la situació en què es realitza la conducta i la relació que hi ha entre els moviments de l'altra persona i els propis. S'aprèn del que es veu en els altres i es fa propi. El seu suport neurobiològic són les neurones de Rizzolatti, o neurones mirall.

- L'aprenentatge per condicionament: és l'aprenentatge estímul-resposta que es defineix com la capacitat d'aprendre a fer una conducta específica quan està present un estímul particular. Suposa l'establiment de connexions entre els circuits que participen en la percepció i els que es troben implicats en el moviment. Aquest aprenentatge també suposa preveure a partir de l’experiència pròpia quina acció realitzarà una persona quan percebem que aquesta realitza un moviment determinat, un recurs molt utilitzat pels mags.

- L'aprenentatge per discriminació: és quan es presenten dos o més estímuls que difereixen en algun detall. La tasca consisteix a distingir una situació d'una altra.

De tot el que hem explicat podem arribar a la conclusió de què un bon aprenentatge és aquell que permet desenvolupar cada vegada més connexions entre diferents àrees cerebrals, que facilitin la integració de aquestes connexions dins d’una xarxa neuronal i que aquesta xarxa sigui partícip de xarxes anteriors consolidades.

A més, hem de pensar que sense tots aquests tipus d’aprenentatge que hem explicat anteriorment, algun creadors d'il·lusions, com per exemple els mags, no podrien realitzar-les perquè no provocarien el seu efecte, ja que els espectadors, al no haver après amb anterioritat que el que s’està realitzant és altament improbable (per no dir quasi impossible), no els causaria la impressió que ens causa al disposar d’aquesta capacitat. Per això mateix no es poden fer els mateixos trucs a un nen que a un adult. Els il·lusionistes han de regular els seus trucs en base a tot allò que els seus espectadors deurien d’haver après i, per tant, saber. I aquí entra en joc la següent funció encefàlica complexa, la memòria.