La memòria és la capacitat de l’encèfal per emmagatzemar la informació donada per l’experièn-cia i recuperar part d’ella a volun-tat.

Podríem dir que la memòria consta de tres processos:

• Codificació: registrar la informació.

• Emmagatzematge: guardar la informació que utilitzarem posteriorment.

• Recuperació: evocar la informació que anteriorment hem guardat.

 

En els éssers humans podem distingir almenys dos sistemes qualitativament diferents d’emmagatzematge de la informació:

• La memòria declarativa: és l’emmagatzematge i la re-cuperació de material que està disponible per la cons-ciència i que pot expressar-se per mitjà del llenguatge.

Exemples: recordar un número de telèfon, una cançó, o les imatges d’algun esdeveniment passat.

La formació de la memòria declarativa depèn de la integritat de l’hipocamp i les seves connexions subcorticals amb els cossos mamil·lars i el tàlem dorsal.   

• La memòria no declarativa: és l’emmagatzematge i la recuperació que no es troba disponible per la consciència, almenys no amb qualsevol detall. Per tant, aquest tipus de memòria implica habilitats i associacions que són, majoritàriament, adquirides i recuperades en un nivell inconscient. Exemples: recordar com es marca el número al telèfon, com es canta una cançó, com s’inspecciona eficientment una escena o com es realitzen o com es realitzen les moltes associacions que es desenvolupen de forma contínua.

 

A més dels tipus de memòria definits per la naturalesa del que es recorda, la memòria també es pot categoritzar d’acord amb el temps durant el qual és eficaç. En general s’accepten tres classes temporals de memòria:

• Memòria immediata o sensorial: defineix a la capacitat habitual per mantenir a la ment experiències durant fraccions de segon. La capacitat de la memòria immediata és molt gran i cada modalitat sensitiva sembla tenir el seu propi registre de memòria.

• Memòria de treball: és la capacitat per mantenir a la ment la informació durant segons o minuts una vegada passat el moment present.

• Memòria a llarg termini: implica la retenció de la informació en una forma més permanent d’emmagatzematge durant dies, setmanes o inclòs tota la vida

Moltes persones pensen que un record és una cosa que s'emmagatzema al cervell i al qual es recorre en cas de necessitat, però no és així. Cada vegada que s'utilitza un record cal tornar a emmagatzemar-lo com si fos nou per poder accedir-hi posteriorment. L'antic record o desapareix o resulta inaccessible. De manera que quan recordem alguna cosa en realitat estem rescatant l'últim record d’allò que volem recordar. Per això el nostre record no és un esbós parcial del passat, sinó un esbós d'un esbós d'un esbós d'un esbós d'un esbós... I amb cada nova representació potser s'introdueixen més errors.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Falsos records

Un record fals és un record d'un esdeveniment que no va ocórrer o una distorsió d'un esdeveniment que va ocórrer, segons es pot saber per fets afirmats externament.

Construïm aquest fals record combinant un record real amb tot allò que altres persones ens diuen amb la finalitat de canviar-lo al seu gust. Durant aquest procés, ens oblidem de la font d'informació.

La desinformació pot canviar els nostres records d'una forma predictible i, en ocasions, molt convincent, i això els il·lusionistes ho saben i poden utilitzar-lo en el seu benefici a l’hora de fer-nos un truc.

 

L’oblit

El sentit comú indica que si no fos per l’oblit, el nostre encèfal estaria carregat amb abundància d’informació inútil que és codificada breument al nostre “esmorteïdor” de memòria immediata. Per això podem dir que l’oblit és un dels aspectes més prominents de la nostra memòria.

Indubtablement oblidem les coses que no tenen importància particular, i els records que no s'utilitzen es deterioren amb el temps. La capacitat d’oblidar la informació poc important pot ser tan fonamental per la vida normal com retenir la informació significativa. A més, l’oblit és un procés fisiològic que requereix una despesa d’energia.

Durant aquest procés es produeix una gran activació de l’escorça prefrontal i una menor activació de l’àrea que, com hem vist anteriorment, és la més crítica per la memòria, l’hipocamp.